Magdalena, reapropiem-nos de les festes

Durant anys treballàvem per consumir. Ara, sense treball, amb prou faenes anem passant per arribar a final de mes. Actius i aturades, espectadors, al capdavall, d'un mercat que ens sedueix perquè comprem atractius productes programats per a la seua obsolescència. Però, quan arriben les festes, totes sabem fer ganes de penes, i trampejar per beure'ns tradicions i costums, orígens i història. El sistema no ha programat la caducitat de les festes locals, però, sap perfectament com convertir-les en un producte rendible, i, mentre atorga al ciutadà el paper d'àvid consumidor de celebracions, aquest es reapropia del carrer a la recerca de subterfugis als núvols negres d'aquests temps de crisi.



En aquests dies, la ciutat es converteix en una superfície comercial oberta, un mostrador públic i sense portes, aclaparat per la publicitat comercial en tot esdeveniment massiu. La publicitat s’introdueix dins les festes amb la victòria socialista a l'Ajuntament a les primeres eleccions (Álvar Monferrer. Las fiestas de la Magdalena: Castelló de la Plana. Carena Editors, 2004. Pàg.66.). Així, és amb el postfranquisme que el finançament de la Magdalena comença el seu periple capitalista i els actes festius s'acaparen pels patrocinis i les promocions. Cal comprar i vendre festa. Una multinacional et convida a paella mentre acomiada per subcontractar serveis a empreses més barates. Una taulellera t'espenta a gaudir de focs d'artifici mentre els seus beneficis creixen gràcies al patiment proletari del seu darrer Expedient de Regulació d'Ocupació. Els nous temps et sorprenen amb noves contradiccions.
Les colles amb pedigrí polític i llinatge retrògrad, en altres paraules, les portes que obre en l'administració local ser “de Castelló de tota la vida” i la teua adscripció ideològica, es muten en un negoci cultural que ens convida a participar d'un model d'oci vulgaritzat pel seu esperit economicista, i legitimat en termes culturals gràcies a un guarniment folklòric que perd la seua singularitat a causa d'aquesta intromissió mercantil. En resum, colles de classe benestant com la Colla el Rei Barbut o la Colla Bacalao, imposen una representació simbòlica de la Magdalena subsumida per la visió de la societat com a mercat. Així, l'entreteniment festiu es troba entre la voluntat de l'elit local per sotmetre'l als interessos comercials, i l'enginy popular per reapropiar-se'l més enllà d'aquest esperit liberal que tot ho envaeix.
Ara com ara, ser és tenir, comprar i consumir. Gaudir la festa és tenir-la, comprar-la, consumir-la. Tanmateix, aquesta lògica de la societat de consum provoca infelicitat quan vivim mancats de recursos per tenir, comprar i consumir festa. No assolim els mínims desitjables per inserir-nos socialment. Evidentment, també hi ha espectacles gratuïts: les mascletades, el pregó, els castells de foc, la pujada a l'ermita, el correfocs. Es tracta de participar dins una programació invariable, repetida any rere any com un bucle tediós, redundant fins a la indigestió per avorriment. Les mentalitats rígides dels governants s'aferren a una planificació domesticada on la imaginació es deu haver perdut per la claveguera de la latrina de la Junta de Festes. Tanmateix, des de l'administració local es promou una cultura basada en l'estandardització, la qual prefereix la repetició al canvi.
Des de l'Ateneu Anarquista, pensem la festa com el temps d'oci idoni per a la participació reivindicativa dins d’aquests processos culturals. Per exemple, acostant la realitat històrica a la realitat quotidiana, tot deixant constància dels biaixos en el relat hegemònic sobre les festes. Reflexionem com es basteix el mite de la Magdalena com a festa major de la ciutat. Popularment, predomina el pensament que la Magdalena és la nostra festa major de tota la vida, la qual es remunta fins al trasllat a l'actual ubicació des de l'ermita el 1252. Amb tot, no va ser fins després de la victòria feixista que es construeix la festa tal com la coneixem avui, exactament el 1945. Les autoritats franquistes locals tenien la clara voluntat d'esborrar un passat festiu amb continguts incòmodes per al règim feixista -les anteriors festes majors se celebraven al Juliol i tenien un accentuat caràcter republicà i anticlerical (Ferran Archilés Cardona. La festa de la Magdalena abans de les noves festes (1938-1944) Dins de De la Magdalena, la Romeria escrit i editat per la Colla Rebombori, 2007. Pàg.27.)- i construeixen unes noves festes majors al servei de la pau del paredó. En aquest sentit, es prefereix el mite al fet.
Reflexionem també sobre la degradant fascinació per les figures folklòriques patriarcals, o la presentació de les trivialitats de la vida privada de les figures d'autoritat com quelcom enriquidor. El 1945, la primera reina de les festes va ser la filla d'un militar castellonenc d'alt rang, el següent any era la filla del governador. Ara per ara, si fa no fa, seguim igual, regines opulentes de soca-rel ens remeten a un món social que, en definitiva, basteix l'status quo i els valors que el regeixen. Així, aquest model de consciència festiva està regulat pels imperatius ideològics de l'autoritarisme, i conforma uns patrons culturals immobilitzadors de les possibilitats reinventives de les classes populars.
Però, aquells que vivim sense les corrupteles dels polítics, lluny dels titulars dels mitjans de comunicació, hem aprés com fer nostra la festa. Així, les colles creixen per tots els carrers, i els amics i les amigues construïm la nostra festa tot i les regulacions del poder local. En aquest sentit, l'esbarjo té un fort potencial, des d'organitzar-se horitzontalment en una colla sense el pes de les subordinacions de l'oci clientelar, fins a aturar el pregó per protestar contra la guerra, o guarnir el camí de la romeria amb pintades contra la corrupció indissoluble del poder. La Magdalena és un escenari ideal per evidenciar formes expressives inserides en la tradició festiva, o bé protestes que xoquen amb els principis d'aquest sistema.
No obstant, les festes són un escenari ideal per trencar el rol de consumidor d'espectacles. És un moment propici per crear cultura, col·lectivament, més enllà de la soledat regnant en la quotidianitat de les nostres vides. Exemples de festa crítica, de celebracions corrosives i qüestionadores del poder, en tenim unes quantes. La Festa Alternativa de Borriol va obrir un camí a la comarca de la Plana que ha estat seguit arreu dels pobles amb celebracions de festes alternatives. Castelló és un exemple més. Cal continuar amplificant el contingut antiautoritari de la festa amb noves propostes, més encara en aquest moment cabdal, on la realitat angoixant de tants que les passem magres, no pot amargar un dels pocs moments per l'esbarjo sense complexos.