diumenge, 30 d’octubre del 2011

Contra la improvisació

Basat en l’article de Jo Freeman "La tirania de la falta de estructuras".

Tal com ens ensenya Jo Freeman no podem deixem certes coses a la improvisació, ja que la falta d’estructura, la falta d’organització i control assembleari sobre com construiïm autoorganització, acaba convertint-se en una cortina de fum que afavoreix a aquelles persones que poden establir una hegemonia sobre la resta, ja siga per la pròpia personalitat, pels seus interessos personals, o pel que siga.



Per exemple, si l’estructuració d’una assemblea no es formalitza, o la dinamització d’una manifestació, el que ocorreix és que les normes de com es prenen les decisions sols són conegudes per unes poques persones: aquelles més llançades, les que busquen més notorietat o senzillament les més voluntariosos. Així, facilment naix per una banda la consciència que existeix una relació de poder (un grupet que fa i desfà), i per una altra banda la confusió per tindre la impressió que estan passant coses de les que no es té consciència (una majoria que no entén perquè s’està actuant així i perquè eixe grupet, o eixa persona, pren decisions trascendentals).

Per tant, la presa de decisions de com fem les coses ha de ser oberta, coneguda per totes, i això sols ocurreix si es formalitza. D’aquesta manera farem camí per evitar un control predominant sobre el moviment per part de persones que no responen a les necessitats generals del grup, és a dir, als nostres consensos.

Pensem per tant que aquesta improvisació alhora de funcionar, aquesta informalitat en l’organització, permet el desenvolupament d’elits, de liders, que dirigeixen i fan i desfan. En resum, que estan fent el que rebutgem com a moviment horitzontal. Per això cal treballar una estructura assembleària, horitzontal, de baix a dalt, per evitar dirigències dins el moviment.

Pensem que l’objectiu és evitar situacions de dirigència –conscient o inconscient-, i impedir la creació d’una espècie de sistema d’estrelles, de portaveus no oficials. Per tant la millor forma de controlar col·lectivament situacions improvisades amb les que no ens sentim identificades és organitzar-nos totes millor. Un dels punts més delicats és la relació amb els mitjans de comunicació, ja que calen cares visibles. És pot ser, sobretot quan som gent que no ens coneixem, un dels moments més espinosos: la nostra representació quan no volem que ningú ens represente.

En aquest sentit cal assumir portaveus rotatius, ja que més val una persona al servei de l'assemblea que qualsevol espontani amb ganes de notarietat. Perquè des del moment que acordem de forma consensuada quin és el nostre mètode organitzatiu respecte a aquesta visbilització pública de persones concretes tindrem formes i per tant possibilitats de reduir, exigir i abolir a persones en les que no ens sentim identificades.

Alhora, si aquest mètode de treball ja s’ha assumit consensuadament i posteriorment no s’acompleix, podem demanar responsabilitats. Si estem construint moviment des del consens, cal que aquest s’acomplisca, cal avançar des d’allò assumit.

Pensem des de la intel·ligència col·lectiva, des del pensament com a comunitat en construcció, creixent, arrelant-se, madurant a ritme vertiginós. D’aquesta manera, els consensos són els notres ciments. A l’igual que rebutgem actituds violentes, també hem de rebutjar portaveus no aprovats que desfan el que l’assemblea construeix. Aquestes actituds tampoc ens representen.

Per tant, per salvaguardar una autoorganització assembleària proposaríem aquests principis per a unes bones pràctiques basades en l’assaig-error. Tot amb la intenció de trobar la fòrmula eficaç dels nostres mètodes horitzontals:
  • Sols l’assemblea té el poder de decidir en qui delega la seua representació pública com a portaveu o com a dinamitzador/a. Si açò no es respecta, la persona no ens representa.
  • Els portaveus són responsables davant qui els ha escollit i l’assemblea té el control absolut sobre estes persones.
  • Mai les persones tenen el poder de decidir com s’exerceix aquest càrrec. Estan al servei del moviment i són càrrecs totalmente revocables.
  • Distribució al màxim de posicions d’autoritat: dinamització, portaveus. Per tant tornem a insistir en la necessitat de rotacions consensuades. Tenim en compte la capacitat, l’interès i la responsabilitat de les persones seleccionades.
  • Alhora cal oferir oportunitats perquè les persones adquirisquen noves capacitats. L’aprenentatge col·lectiu i permament per a rotar pels diferents càrrecs “delicats” és imprescindible.
  • Difusió de la informació amb la major freqüència possible. La informació és poder i també cal descentralitzar-la. En el mateix sentit cal garantir un accés igualitari als recursos que el moviment genera.
Tot açò està pensat perquè no s’institucionalitze el poder d’uns pocs, perquè la nostra estructura responga al moviment, i no el moviment al que fan sols un pocs. Perquè si els càrrecs que comporten autoritat són flexibles, oberts i temporals el moviment té més control sobre aquestes persones.

Això sí, tampoc podem convertir-nos en integristes del consens. Hi ha coses que no cal passar per assemblea si no volem perdre en flexibilitat d'acció, ja que el control total de l'assemblea també pot acabar instaurant una espècie de nou pensament únic amb tanta obsessió pel consens. Hi qüestions que són evidents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada