dimarts, 13 de desembre del 2011

Traspassar els límits del guetto

Un dels punts dèbils dels moviments socials a Castelló és la difusió. Anar més enllà dels cercles més propers, traspasar els límits de la gent coneguda. Tenim uns quants problemes en eixe sentit. Sempre ens queixem de la criminalització dels mitjans i els tirem la culpa de què la gent no se'ns arrime (ens fan el buit, sols parlen per demonitzar-nos, etc.), però resulta que hi ha moltíssima gent que no sap ni que existim i que quan ens descobreixen els semblem projectes d'interés.



Si preguntem a la gent que ve a algun acte i que no havíem vist mai per qualsevol tipus d'activitat com s'ha assabentat de l'acte normalment la respota és que per casualitat, o perquè algun conegut li ho ha comentat. En aquest sentit potser fallem en no parlar directament amb la gent que se'ns arrima. Hem de potenciar la proximitat i el contacte directe amb les persones, el tracte personal, el vincle afectiu, per a trencar un poc amb la fredor del tipus de comunicació que es dóna en el nostre món. Aquest pot ser el nostre punt fort, començar per treballar-nos a la gent que ja ha demostrat un mínim interés, podem explotar el tracte de proximitat en un món cada vegada més impersonal i distant, i ajudar a reconstruir teixit comunitari.

Aquest punt el podem relacionar amb el crònic debat dins dels moviments socials sobre si som o no som acollidors. La veritat és que hi ha més gent interessada en nosaltres de la que ens pensem. Ens els últims mesos, per exemple, hem viscut moltes interaccions entre diferents persones i col·lectius gràcies a l'escenari que ha obert el 15M. En aquest sentit, tothom hem fet poc esforç per explicar-nos qui som, què fem, convidar-nos a participar, construir teixit, afermar la xarxa, etc. 

Hi ha alguns col·lectius nous autoorganitzant-se, i per aquest fet sovint donem per descomptat que tothom té molta experiència política i d'autogestió, o senzillament, ens fa mandra promoure aquesta formació perquè intervenim des d'un “nosaltres” soberbi, com si estiguerem uns passos per davant a l'haver assumit i "superat" certes dinàmiques. En resum, l'acolliment l'hem de veure com una forma de socialitzar-nos en els centres socials, les assemblees, les mobilitzacions, etc., i facilitar la integració en el mateix de nous membres potencialment proclius a participar.

Però, aquesta comunicació directa realment qualla quan parteix de l'interés i la motivació pel que fem. Potser part del problema en traspassar el guetto radica en què tal volta ni a nosaltres ens interessen els actes que organitzem. Quanta gent va anar a la mani del 8 de març? I a x jornades mega interessants?.
Amb freqüència diem que hem de fer les coses que ens interessen a nosaltres (cosa que caldria debatre ja que no som cap club d'autocreixement personal) però sembla que ni això!. Si no estem convençuts del que fem, dificilment farem una difusió amb motivació, i sense motivació les coses es fan malament. Moltes activitats són nombroses senzillament perquè quan la gent organitza un acte està molt convençuda del que fa i no para de donar la txapa a tots els coneguts sobre l'activitat que han organitzat. I, de nou, açò lliga amb el tema del tracte personal directe.

Així seguim fallant en les nostres provatures per fer de les nostres activitats alguna cosa més que actes per a “nosaltres”. En aquest darrer període és evident que hem viscut un creixement en l'extensió i socialització de moltes pràctiques i continguts dels moviments socials, però, no podem caure de nou en els riscs de seguir construint portes endins sense superar els límits de la nostra estimada illa. En aquest moment, amb un malestar latent a punt d'explotar més enllà de les mostres de protesta inserides dins l'escenari esperat, tenim de nou un exercici pendent: fer el salt per deixar enrere el nostre aïllacionisme.

Ho hem parlat en moltes assemblees, però, seguim suspenent en la difusió dels nostres actes (passes de vídeos on anem 10 però tots amiguets, tallers interessantíssims on anem 10 però totes amiguetes, etc.). Hem de fer autocrítica, reconéixer les nostres limitacions, sobretot per poder repensar quina fórmula posem en marxa per solucionar aquesta manca de participació, i una de les evidències és que mentre seguim amb aquesta manca de comunicació portes enfora no podem valorar si realment aquest és el motiu pel que la gent no ens coneix. Conclusió: cal treballar més la comunicació directa, la propera, i seguir lligant els nusos d'un teixit crític en extensió.

Com dia un company de Salvem el Desert, actualment pel 15M: candelas encienden candelas. Assumim que el nostre objectiu és créixer, sumar forces, estendre el missatge entre més capes de la societat. Al capdavall si no intentem socialitzar les nostres pràctiques anticapitalistes sols fem que alimentar el nostre melic, que potser per algú està bé, però és insuficent de totes totes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada