Temps d'unitat?

El període que obre el 15M sembla que no ens ha ensenyat res dins del guetto. Parlem i parlem a la barra del bar, i és preocupant la paràlisi o desorientació que sovint compartim dins d’un espai polític antagonista tan fràgil com el de casa nostra. Recordant el documental "Ja és tiempo de violència”, eixe títol tan suggerent, fa pensar si no va sent hora de més mala hostia.



Temps d’unitat? Una nova CRTR, una nova plataforma, un nou bloc anticapitalista fracasarà difuminant-se dins la història de les lluites, com tantes altres experiències.

És cert que aquestes iniciatives estan farcides d'elements positius. Igual de cert que han estat experiències intermitents, amb data final, que tan sols han servit per juntar (més que unir) una diversitat de col·lectius (que no es deixen contagiar els uns dels altres), i, augmentar quantitativament seguint igual d'escassos en termes qualitatius: incidència social mínima, buit informatiu als mitjans convencionals, manca de construcció d'alternatives ara i ací al capitalisme, poca ampliació del teixit social, escassa sintonia amb el gruix la classe treballadora, etc.

Al capdavall, l'experiència es difumina en la història de les lluites fins la següent proposta d'unió perquè, siguem sincers, soles en som ben pocs, fins i tot alguns en som ridículs. Baix este punt de vista cal emfatitzar que la capacitat d'actuar per solitari és escassa. Sovint els fronts comuns, el plataformisme, realment sols té la voluntad de anar a més sense aconseguir trencar l'aïllament social de l'esquerra antagonista, i com hem dit, hi ha un escàs contagi. Ho observem quan a les activitats de cada col·lectiu de nou acudim els correligionaris. Les diferents barraques sols són compartides pels més activistes de cada col·lectiu.

Els nous temps demanen nous models d'organitzar-se. Cal partir de la construcció de consens com a element central per bastir organització.

És evident que quan eixim de la nostra barraca les diferències de posicions ideològiques estan enquistades en alguns temes: simbologia, relació amb partits polítics, lluita sindical, etc. També és evident que la cojuntura actual s'interpreta des dels mateixos paràmetres. Hi ha una coincidència manifesta respecte a la necessitat de resposta als pròposits de l'oligarquia dominant.

Sovint ens organitzem encabint amb calçador les nostres postures, omitint temes pol·lèmics, o abordant-los aferrats a la postura pròpia. Banderes sí, banderes no. És a dir, bloqueig i obstrucció. Sindicats en eleccions sindicals sí o no. De nou, bloquieg i obstrucció. Oblidem que qualsevol procés de consens ha de partir de la voluntat d'inclusió, tot i que això supose renunciar al plantejament inicial. Per incluir a la minoria, i perquè la minoria s'incluisca, cal voluntat per totes les parts.

Per tant, el consens és l'únic mètode vàlid per incloure en la nostra assemblea la pluralitat de l'antagonisme local. Si hi ha voluntat de treballar, no valen postures impositives, aquestes no són més que exclusions vetllades o manifestes, però, desinterés pel consens i la construcció col·lectiva de decisions.

El consens ha d'eliminar postures de bloqueig, així com ha d'eliminar la presa de decisions per part de que qui té més facilitat de paraula, o de qui és més cabut, per exemple. El resultat del consens, la decisió final, no és allò que els integrants del grup preferirien a nivell individual o d'organitzacions, però, és una decisió que conta amb el consentiment de totes perquè és el millor per al grup.

Consens és procediment cooperatiu, honest, i amb la finalitat de cercar bones solucions per a la col·lectivitat que participa de l'assemblea. Realment hi ha voluntat? O les postures són tan oposades que preferim seguir en les nostres respectives barraques?

Els temps ens demane que lluitem. Les motivacions sovint parteixen de l'individu. Altres coincideixen en allò col·lectiu. Tots patim els atacs del sistema. Nosaltres lluitem perquè som classe oprimida, nosaltres som gent.

Hi ha postures amb les que no hem de combregar, com mirar a la classe governada desorganitzada per damunt del muscle. Les actituds d'avantguarda no casen amb nosaltres. Qui apel·la a “som els que sempre estem lluitant” sols fa que manifestar-se lluny de la realitat. Això és una lliçó apresa per l’escenari que obri 15M, com tantes altres coses que encara sembla que no hem diggerit. Deixem la sobèrbia per als governants. El malestar està ahí.

Entre nosaltres hi ha una coincidència manifesta respecte a la necessitat de resposta als pròposits de l'oligarquia dominant. Hi ha experiències en les que inspirar-se. Rompamos el silencio i la setmana de lluita social (unió temporal de persones i col·lectius) o l'Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (unió permanent de persones i organitzacions). Cadascuna en els seus diferents contexts aconsegueix unir múltiples identitats polítiques -també amb diferències ideològiques-. amb un calendari de mobilitzacions, fent de la seua assemblea l'espai sobirà des d'on organitzar la protesta.

Passem a l'acció, fem de la pràctica la millor manera de construir el nostre discurs. Al capdavall, no som ni el que díem, ni tan sols el que pensem. Tothom és el que fa. Per tant, fem.