Cap a on caminar?

Una de les característiques de tot moviment assembleari és la tendència cap a l’autoreferencialitat. És a dir, les dinàmiques d’interacció social tenen propensió a que de l’original inquietud que ens uneix ens convertim en una comunitat d’iguals amb les seues complicitats, els seus ritus i una certa endogàmia...



Hi ha risc dins els procesos assemblearis quan d’espai polític passem al grup de colegues, ja que tot i que això supose la recuperació del vincle afectiu a nivell grupal, també implica un replegament a nivell identitari que dificulta la incorporació de noves persones properes a la vessant política de l’assemblea.

Dins dels centres socials de llarga durada aquesta tendència l’hem viscut en repetides ocassions. Aquelles persones que es juntaven per un projecte polític a poc a poc es van coneixent, naixen vincles afectius i les relacions es fan més properes. És la pròpia inèrcia de la vida.

En els moments de crisi, quan la participació baixa, es fan crides d’urgència i si aquestes aconsegueixen el seu objectiu el projecte es nodreix de nova sava. Es trenca la perillosa diferenciació entre el nosaltres i el vosaltres. De nou reprén força la discussió i el debat, el contagi entre desconeguts, la reflexió sobre el que volem com a espai polític. Es recupera la vessant més qüestionadora i crítica per afiançar de nou l’assemblea com a mitjà de funcionament entre persones que comparteixen una inquietud política.

Un recomanable anàlisi d'aquestes coses el trobem a: Pensar l'organització, des de l'autonomia.

Alhora, en el moment present, veiem diferents dimensions entre les necessitats que els activistes tenim a nivell generacional. El centre social ja no sols és el que era als seus inicis, espai per a l’oci autogesionat, la formació política, i, mitjà per organitzar la protesta al carrer. A més a més, actualment constatem activitats en la línia de combinar modes de vida i modes de lluita: cooperativisme, intercanvi de coneixements, bancs del temps, horts per al consum local i cooperatiu, autoocupació, etc.

Així, al centre social també prén força aquesta nova dimensió: recurs per autogestionar la vida, o almenys, per a contribuir a intentar-ho. El centre social adopta un sentit polític cap a la pràctica d’alternatives al capitalisme per a les persones que el composen, que el freqüenten, o que s’apropen a les seus convocatòries.

Ara el repte rau en no caure en un nou replegament identitari on la pràctica esdevé un diàleg privat amb nosaltres mateixes amb escassa capacitat d'incidència social, i enxarxar amb altres persones i col·lectius que a nivell local estan treballant també en la mateixa línia esmentada. Fer de les nostres illes un arxipèlag. En aquest sentit cal dotar-se d'una metodologia, i els Nuclis d’autogestió local poden ser eines útils en les que inspirar-se.