Magdalena 2012

Eduardo Galeano va escriure: “L’Església diu: El cos és una culpa. La ciència diu: el cos és una màquina. La publicitat diu: El cos és un negoci. El cos diu: Jo sóc la festa.” I en Magdalena els nostres cosos la celebren en bolangera.
Quan anàvem a l’escola ens van ensenyar que la bolangera és un ball rodó que inicia moltes festes a la plaça del poble. Quan entres, com en tot rogle, ja no hi ha principi ni hi ha final. Igualment ens recordava la #Intifalla citant les paraules del subcomandante Marcos per referir-se a la lluita, un cercle en el que quan entres ja no hi ha final. Aquesta Magdalena l’Ateneu de nou ens sumem a la bolangera perquè tot i que no albirem en l’horitzó el final de la lluita, més desesperançador és seguir colpejats sense defendre’ns.



L’any passat escrivíem que les festes són un escenari ideal per expressar-nos sense embuts, una oportunitat per a la distensió en aquest temps de injustícia, el moment propici per construir el nostre oci més enllà de les regulacions opressives de l'Ajuntament. Per això apostem per superar un model de consciència festiva subjugat pels imperatius ideològics de l'autoritat, i reinventem des de l'enginy, l'humor i la protesta la Magdalena que desitgem celebrar. Bé amb el concurs antifeixista Reclama la ferralla, amb la següent Festa Hortera, o participant de les festes alternatives i populars.
No podem romandre passius quan per exemple a la llotja de les autoritats s’asseuen imputats judicialment. La classe política és desinhibida, sense vergonyes ni complexos. Corrupció i poder, les dues cares de la mateixa moneda. La justícia de l'Estat entén molt bé de classes socials i la delinqüència sempre és presumpta quan vesteix amb corbata. Ja ho diu la cèlebre frase: "En este lugar maldito donde impera la tristeza, no se castiga el delito, se castiga la pobreza". Aquesta setmana observem com en els actes festius que planifiquen es cobegen amb empresaris sentenciats per frau fiscal, banquers espoliadors amb sous i pensions vitalícies indecents, els quals ens ofeguen fins a l’asfixia.
Mentrestant el 99% vivim empobrint-nos, cada vegada amb més problemes, resistint els cops dels nous temps com millor podem, i veient pasmats com continuem pagant els cotxes oficials i el mòbil durant les vacances de regidores com Marisa Ribes, mentre reparteix aliments gratuïts a les persones més necessitades.
Els poderosos, en versió Botín, o en versió casolana, no volen que els molestem durant les festes. Els encanta celebrar la Magdalena aliens al món real, entre els seus fidels coreligionaris, estómacs alimentats pels tractes de favor i l’enxufisme clientelar, panxacontents que entre somriures es vanaglorien de conviure entre privilegis.
Per això expulsen dels carrers les colles més incomformistes posant traves administratives, aprovant decrets municipals que sols poden acomplir les colles-negoci, les quals subcontraten empreses per encarregar-se de les seues activitats. No volen que els molestem, ens acusen de polititzar les festes, pretenen mantindre fora d’allò permés qualsevol mostra de protesta, fins i tot una innocent enganxina reclamant TV3, com és el cas de la Magdalena 2011, quan o desfilaves al pregó sense enganxina, o senzillament no et permetien participar del mateix.
Però el conflicte està ahí i els problemes socials aguditzats per la seua gestió de la crisi no es poden mantindre invisibles durant les festes, com si aquestes foren una setmana de treva social, com si durant les festes no estiguera permés expressar el que sentim. Més encara quan la seua opulència representa una escopinada a la situació desesperada que moltes persones sofrim, emprant sense pudor l'aparador de les institucions públiques per exalçar als culpables de la crisi.