La crisi més alarmant és la crisi de la consciència de classe. Els efectes de la resta de crisi (econòmica, social, ecològica, de valors) en gran mesura venen determinats per la manca d’un contrapés amb força social suficient per posar pals a les rodes a les reformes de la classe governant.
Entre els factors per analitzar les causes d’aquesta crisi, des de alguns sectors del sindicalisme minoritari, s’assenyala l’abandonament del moviment obrer per part de tantes persones crítiques que participen dins els nous moviments socials que sorgeixen a partir dels 60. Evidentment, hi ha la intenció de seduir a aquests activistes per nodrir el sindicalisme combatiu.
En temps de vagues observem quin paper juguen els moviment socials. Per una banda, constatem que aquests se sumen a la convocatòria per aturar la producció afegint continguts crítics amb el sindicalisme majoritari. Per altra banda, també es constanta la intencionalitat per reactualitzar la vaga perquè recupere un sentit més rupturista que la protesta integrada de CCOO i UGT.
La realitat és que la classe treballadora és ben diferent ara que al segle XIX quan van començar les vagues. El perfil de la classe governada és diferent en la seua composició. Evidentment, a nivell social continuen havent dos grans classes socials. De fet la crisi i l’empobriment generalitzat està liquidant el mite de la classe mitjana. Alhora cal reconéixer que el món de la fàbrica de les vagues segle XIX ja no és el del 2012.
El sector serveis és predominant (70% de la població assalariada), la producció inmaterial va a més i crea riquesa des de nous models de negoci (com ara la producció de plusvalues de les xarxes socials i d’Internet), a l'estat espanyol hi han 5 milions de que no aniran a treballar i tot indica que no ho podran fer durant molt de temps, la precaritetat i temporalitat han trencat els vincles de suport, etc. Però, en cap cas aquest nou perfil crea una nova classe social, sinó que varia les característiques de la classe treballadora. I des d’aquest reconeixement parteix la idea de repensar la vaga.
Una de les propostes que agafa força és socialitzar la vaga de consum. A més de col·laborar a la pèrduda d’ingressos, una de les formes de valorar el seguiment de la vaga és mesurant el nivell de consum energètic, per això cobra més sentit aquesta proposta. Alhora, altres accions dels moviments socials, com l'ocupació d'espais o les accions de bloqueig de webs, tot i no tindre la força social desitjada, són fins al moment les úniques formes de protesta que van més enllà de l’espectacle consentit de CCOO i UGT.
Una de les propostes que agafa força és socialitzar la vaga de consum. A més de col·laborar a la pèrduda d’ingressos, una de les formes de valorar el seguiment de la vaga és mesurant el nivell de consum energètic, per això cobra més sentit aquesta proposta. Alhora, altres accions dels moviments socials, com l'ocupació d'espais o les accions de bloqueig de webs, tot i no tindre la força social desitjada, són fins al moment les úniques formes de protesta que van més enllà de l’espectacle consentit de CCOO i UGT.
Reconeixent la vaga com un moment d'obertura política, amb aquestes propostes els moviments socials radicalitzen la protesta posant sobre l’escenari no sols l’aturada de la producció sinó la necessitat de reapropiar-se de la vaga trencant el seu aparador més pacificat. Igualment que la primavera valenciana ha retornat la il·lusió a tantes persones al desbordar la protesta dirigida per CCOO i UGT contra les retallades, també podem valorar l’èxit de la vaga en relació al sorgiment i seguiment de noves formes de protesta que vagen més enllà de la teatralització dels sindicats majoritaris a l’oposició a la reforma laboral.
Així, no són poques les iniciatives que proposen una reactualització de la vaga perquè recupere el seu sentit revolucionari, i això passa entre d'altres coses per aconseguir inserir dins el 29 de març el descontent social que els sindicats majoritaris ja no aconsegueixen controlar. Aquesta està sent l’estratègia de qui es planteja com a objectiu a mig termini un escenari on la pau social la trenquen amb vagues i força social els moviments socials i els sindicats minoritaris. Contribuir a canalitzar noves explosions socials (com la que vam viure el passat 15 de maig) d’eixe malestar latent que pot trobar com expressar-se mitjançant formes autònomes de intervenció política.
És conegut que CCOO i UGT estan molt preocupats en governar el rebuig a la reforma. Ells també estan en crisi, i saben que la única alternativa amb possibilitats d'ocupar l'espai del conflicte social està en la confluència entre uns moviments socials amb escassa força social i el sindicalisme combatiu i minoritari. Però, justament, uns agents molt actius dins l’escenari que obre el 15M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada