Reflexionar, qüestionar, valorar la vaga

Participem de l’acció des de la contradicció entre la immediatesa postmoderna i la necessitat de treball constant i pausat. Els temps que corren són accelerats i els canvis ràpids, sembla que no ens podem encantar massa, demandem acuitar-nos per obtindre resultats. Alhora necessitem temps per diggerir les reflexions, per qüestionar-nos el que fem, per aprendre dels errors. Qui no vol el seu temps per prendre decisions importants?.



Així doncs mirem amb perspectiva. Conscients de seguir el relleu del fil històric de les lluites socials, cal que ens ho qüestionem tot perquè l’herència de segles de combat emancipatori no quede obsoleta a causa d’una manca d’adaptació als temps que corren. Dins d’aquest paradigma reconeixem l’herència d'una llarga tradició tranformadora que ha sabut variar i inventar estratègies, tàctiques i formes auto-organitzatives adaptant-les al domini/context amb el que es conviu. Igual que el moviment obrer en el canvi de segle es va adonar del canvi de cicle en el capitalisme (imperialisme), nosaltres hem de fer eixa anàlisi i veure que també estem en un nou cicle.

Evidentment cal actualitzar la vaga. Per més que l’esquerra clàssica continue mitificant-la, sovint atacant a qui la qüestiona just quan la voluntat és millorar els objectius d’aquest mètode de lluita, no podem subjectar-nos a ella com a fòrmula amb marcs establerts, sinó veure-la com a mètode de lluita obert, en permanent reciclatge per adaptar-se al context de domini actual. Totes les formes de lluita, des de la mobilització al carrer fins a la posada en marxa de cooperatives, cal inserir-les dins del qüestionament radical. Tant aquells projectes a llarg termini com aquelles accions immediates han de debatre’s per no caure en confusions sobre els objectius del que estem fent i el compliment o no dels mateixos. I la vaga, per descomptat, també.

Ser radical passa per anar a l’arrel dels problemes, passa també repensar-se permanentment. L’objectiu és no fossilitzar-se i passar a ser una peça de museu. La confrontació amb un mateix és necessària, la confrontació amb la resta també, però sempre des del reconeixement que totes som subjectes amb les nostres contradiccions. Això ens deuria servir per aprendre que de vegades la nostra "confrontació" amb segons qui no és massa encertada. No tot treballador en dia de vaga és un enemic. El piquet empresarial en aquest temps incerts ha inoculat tanta por que no podem confondre l’egoisme de l’esquirol amb la por de l’amenaçat a perdre el treball. Com vam sentir en una de les valoracions de la vaga, cal ser més benèvol amb els germans de classe i més dur amb els enemics.

També reconeixem la necessitat de partir d’un discurs inclusiu que no foragite del nostre imaginari l’existència de classes socials. Si alguna cosa desvetlla la crisi és l’existència d’una alarmant divisió social en creixent agegantament. Ens agrada molt això del 99% sempre que no caiga en una inclusivitat acrítica que sols pensa en antagònic a un 1% abstracte, financer i irreconeixible.

Respecte al desenvolupament de la vaga podem parlar de piquets de nova generació dins l’espai que costruim a banda, però dependent, de CCOO i UGT. Per tal de millorar-los mencionem: 

1. Tot i que els sindicats propers siguen minoritaris cal una mínima transmissió d’experiència cap a qui composa els nous piquets per no caure en la improvisació i millorar la seua efectivitat.
2. Alhora que es pot afirmar l’existència d’un nucli molt nombrós de persones compromeses amb els piquets convocats, també és evident la confusió mencionada anteriorment entre esquirolatge i piquet empresarial, és a dir, entre treballadors insolidaris i treballadors amenaçats.
3. Inexistent fulla de ruta amb els seus consegüents objectius. Podíem haver centralitzat l'acció de bloqueig en una gran empresa, o bé dispersar-nos en altres de xicotetes, però no tindre-ho clar ens va conduir amb certa desorientació per diferents empreses.
4. Manca d'inventiva abans i durant la jornada. Repetició d'esquemes clàssics: piquet + mani. Alhora continuem errant al pensar en l'obrer industrial com a perfil majoritari de classe. Una nova vaga amb els codis autoorganitzatius de sempre.

Finalment remarquen on ens situem: entre qui reconeix la vaga com a escenari ideal per a prendre el carrer, com a moment ple de possibilitats per mostrar la potència de les fortaleses dels moviments socials (com la difusió entre tantes persones que desconeixen les existents alternatives al capitalisme i/o els espais per combatre’l), fet que no ens pot distraure de com treballem internament les pròpies debilitats (necessitat d’enfortir i fer créixer el teixit sobre el que assentar-se).