dimarts, 3 d’abril del 2012

Sobre els moviments socials i la perspectiva històrica

La Història no és només una eina de denúncia sobre abusos o d’exaltació de glòries passades de tot tipus, o una disciplina de divulgació per als curiosos erudits. Tot i que també pot cobrir eixos papers, hi ha una utilitat fonamental del coneixement històric que sovint oblidem, tant les persones que es dediquen al seu estudi professionalment, com les que ho fan com a afició. La Història pot ser una molt útil ferramenta d’anàlisi de la nostra realitat, perquè, tot i que sovint es silencia, és l'única ciència social que té com a objectiu principal la recerca dels mecanismes que permeten, afavoreixen o obstaculitzen el canvi i/o la permanència social. Acabar amb el mite del triomf del capitalisme i la democràcia burgesa com a fi de la història és fonamental; només la Història pot demostrar que els sistemes socials i les civilitzacions naixen, creixen i desapareixen com les panderoles. I no només això: a més, pot explicar com i per què naixen, creixen i desapareixen.

La bona historiografia es fa preguntes i s’endinsa, pacient com una formigueta, en els inacabables arxius plens de pols, buscant dades concretes de com van passar les coses i, encara més important, per què van passar així i no d’una altra manera, per què les persones tenien unes determinades reaccions i no unes altres davant uns mateixos fets, per exemple. Després, interpreta les troballes i intenta donar un sentit que il·lumine un poc més la nostra realitat més immediata.
Per a uns moviments socials que ignoren això, les conseqüències poden ser nefastes, perquè ignoraran també el paper que juguen i/o que poden arribar a jugar, tant positiu com negatiu. Amb aquestes quatre ratlles, compartim algunes reflexions sobre aquest tipus de qüestions.  
  1. La manca de perspectiva històrica ens porta als moviments socials a repetir coses com a novetats quan en realitat són experiments fracassats amb anterioritat. 
  2. Això no vol dir que un mateix experiment, repetit en un context o condicions diferents, no puga donar resultats diferents. Igualment, un mateix experiment reeixit pot fracassar en un nou context. Per tant, que un tipus d’iniciativa haja fracassat amb anterioritat no vol dir que ho haja de tornar a fer necessàriament. Ara bé, cal ser conscients d’eixes circumstàncies que es repeteixen i de les que són noves, i sobretot, dels errors i els encerts del passat i les seues causes. Això és el que anomenen perspectiva històrica en relació a les lluites dels oprimits. 
  3. La “fustigació” per no saber eixir del gueto i arribar a les masses, per no aconseguir fer que la gent isca al carrer, torna a lligar amb la manca de perspectiva històrica. Mai un grup relativament reduït ha fet eixir a ningú al carrer. La gent ix quan es donen un seguit de circumstàncies; per necessitat i no per ideals abstractes o per un discurs que els ha convençut de sobte, per senzill que siga. El que sí que ens hem de replantejar -i això és el que motiva principalment aquest escrit- és que, una vegada la gent ha eixit, no hem sapigut aprofitar-ho i ens hem quedat paralitzats, potser un poc decebuts per no haver estat nosaltres, tant com ho buscàvem, els catalitzadors de les mobilitzacions, sinó unes altres persones, moltes de les quals era la primera vegada que eixien al carrer. Els egos col·lectius són tan perjudicials, o fins i tot més, que els individuals, i ací els moviments socials han demostrat, en general, un afany de protagonisme molt perjudicial i paralitzadora, incapaços de fondre’s i confondre’s amb “la massa”, ni que siga de manera temporal. 
  4. La manca de perspectiva històrica també es tradueix en una manca de coneixement real del medi social en què ens movem, més enllà de tòpics sobre les classes treballadores, la xicoteta burgesia, la classe mitjana, la gran burgesia, els polítics i banquers..., sense tindre ni idea de què volen dir eixes paraules, i molt menys de com es tradueixen en la nostra realitat social local (cosa que ens porta a voler traslladar i calcar experiències d’altres llocs sense abans pensar si tenen sentit en el nostre entorn), inserida en estructures de dominació supralocals que tampoc no podem ignorar. Això per no parlar de la poca capacitat per a percebre canvis fonamentals en el capitalisme global, com els van percebre els revolucionaris del canvi del segle XIX al XX, quan van començar a parlar de fase imperialista. És possible que en més 100 anys, i amb una acceleració brutal dels fluxes materials i informatius, no siguem capaços de veure que les coses han canviat tant que podem parlar d’una fase molt diferent de capitalisme? En el nostre context local, podem dur a terme les mateixes formes de lluita que es duien a terme fa 30 anys? O fins i tot, que es duien a terme fa 10 anys? O fa 10 mesos? Quina és la composició social de la nostra comarca? Quina diferència marca, en relació a les possibilitats d’acció transformadora, el fet que les nostres poblacions s’hagen acostumat a certs serveis i llibertats, al “fet democràtic”, tot i que sapiguem que era una falsa democràcia? I quina diferència marca que un altíssim percentatge de persones estiguen a l’atur, o desenvolupen la seua feina en centres de treball del sector serveis amb poc personal i de manera temporal? O que una alta proporció siguen funcionaris? O que l’actual crisi haja afectat moltíssim el xicotet comerç i els autònoms, tot i que no es parle tant d’ells com d’altres col·lectius? O que el nivell d’estudis de gran part de la població siga relativament alt? Sumant, ens trobem que el treballador de fàbrica, o fins i tot de la construcció, és minoritari (majoritàriament mascle, això sí), però ens continuem matxacant amb la necessitat d’adaptar el nostre discurs i pràctica a ell. Continuem mirant una fotografia d’èpoques passades per a plantejar-nos les nostres formes de lluita. Potser ja seria hora de fer una nova fotografia a color. I local, per a començar. 
  5. La manca de perspectiva històrica ens porta a ignorar el més important del llegat de l’esquerra revolucionària (siga l’aportat des del marxisme o des de l’anarquisme i totes les variants respectives) de la segona meitat del s.XIX i primera del XX: la necessitat permanent d’anàlisi d’eixa realitat que esmentàvem, no a grans trets i de manera universalista, sinó tenint en compte cada detall i l’articulació concreta dels diferents nivells territorials (local, nacional, estatal, global...), tenint en compte, sobretot, els mecanismes de connexió d’eixos nivells i el seu funcionament, única manera de trobar les escletxes per on fer saltar el sistema. Els revolucionaris d’aquella època eren conscients que no podien lluitar de la mateixa manera a Rússia, a Mèxic, a Alemanya o als Estats Units, que no només les maneres d’organitzar-se sinó fins i tot les propostes pràctiques de transformació no podien ser les mateixes en una país rural que acabava d’eixir del feudalisme que en els països capdavanters de la indústria capitalista. 
  6. L’anti-intel·lectualisme tan de moda, que demostra la seua ignorància quan acusa a qui fa aquestes anàlisis totalment imprescindibles, atacant-les de poc operatives, de paraules sense acció, etc... oblida que els revolucionaris de tots els temps, eixos amb els que ens omplim la boca i que admirem en públic i en privat, no van deixar de debatre mai sobre les formes de lluita més adients per a cada situació i per a cada lloc i moment (que si vaga, que si manifestació, que si sindicalisme, que si partit, que si periòdic, que si consells obrers, que si assemblearisme...), no donant mai per suposat res, i que el resultat d’aquelles discussions va fer que es tiraren endavant unes estratègies o unes altres, més o menys encertades, però com a mínim conscients del que feien i no deixant-se portar per inèrcies, ara sí, totalment inoperatives. Nosaltres, en canvi, sembla que preferim “viure de rendes”, de la feina feta per aquella gent, abans que posar-nos nosaltres a fer feina. 
  7. L’esquerra revolucionària, si no comença a plantejar-se aquestes qüestions, no deixarà mai de ser un cau de marginals amb superegos (en tots els sentits possibles de la paraula), un estil de vida (superficial) més que una realitat política, amb la seua estètica, les seues frases fetes, els seus posats i purismes, i amb tan poca capacitat d’adaptació com de reacció davant la repressió. 
Reivindicar la perspectiva històrica no és una banalitat sense sentit, sinó un toc d’atenció. Ser conscients d’on estem i per què és l’única manera de poder decidir cap a on volem caminar i com. Tot i que molt importants per a poder avançar, no tot en aquesta vida és qüestió de voluntats, també s’han de tindre en compte les possibilitats i recursos reals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada