Un dia més...

Obrim el dia. Per mail un amic recomana el llibre “Cenital”. És una distopia en clau local d'Emilio Bueso, situa a la comarca d'Els Ports una comunitat en resistència en un món posthidrocarburs. La novel·la està protagonitzada pels “descartats i indignats” dels nostres dies. Diu l'autor que és un avanç del futur que tenim a la contanada més propera (El País16/4/2012). Segons publica la premsa, una lluita esperançadora en un context de malson. Casualitats de les cojuntures geopolítiques el govern argentí expropia Repsol-YPF just quan la novel·la s'annuncia. El neoliberalisme binari, PP-PSOE, forma files per defensar els interessos de la multinacional, una qüestió de patriotisme de mercat. Henry Kissinger va dir: “Els interessos de la General Motors són els interessos d'EEUU”. La simbiosi és un estat d'interdependència de dos o més organismes: Govern i Capital, PP i PSOE, Estat i Repsol, indissolubles succedanis del mateix.

Mentrestant, seguim atònits observant com es construeix aquest futur de malson. Un dípitc informatiu de la Xarxa d'Economia Solidària s'estén per Internet. El rescat mundial a la banca ha suposat un total de 4,6 bilions de dòlars, 92 vegades allò necessari per eradicar la fam al món. Qüestió de prioritats. Els banquers espanyols des què va començar la crisi han guanyat 76.000 milions d'euros, exactament a un ritme de 3 milions d'euros a l'hora. Per la seua banda les retallades socials imposades fins al 2013 pugen a la xifra de 50.000 milions d'euros, molt per baix del que guanya la banca. De nou el joc del monopoli, genuina didàctica.

Al País Valencià seguim la nostra peculiar marxa. 1 de cada 4 persones desnonades a l'estat espanyol viu al territori valencià (El País 7/4/2012). Castelló segueix al capdavant com a província més castigada en número de persones aturades batent tots els récords (Mediterraneo 4/4/2012, El País 3/4/2012). Els últims estudis situen Espanya a la cua d'Europa en el desenvolupament dels Serveis Socials (Cadena Ser 26/3/2012). El País Valencià, per descomptat, cuejant a la cua de la cua, arrosegant-se fins quedar despenjat. Encara és fàcil recordar les ínfules polítiques de l'antic alcalde de Castelló J.L. Gimeno vanagloriant-se d'una ciutat on hi havia plena ocupació. El mateix home de 70 anys al que la Generalitat Valenciana encara renova el seu contracte per 6.000 euros al mes en eixe abocador de deutes que és Castelló Cultural, on arrugats polítics es folren mentre els treballadors són acomiadats.

Entre hidrocarburs, malsons i retallades obrim la premsa local per actualitzar-nos. El magma xenòfob impregna El Mediterraneo. Lava racista que erupciona amb naturalitat. Tots el dies publiquen comentaris acusant als immigrants de la situació que vivim: el copagament en sanitat es justifica per l'abús dels immigrants, l'atur també és culpa dels immigrants, la justícia està colapsada per culpa dels immigrants, fins i tot els serveis socials prioritzen les ajudes per als immigrants. Fàcilment acabarem pensant que la solució als problemes socials és l'expulsió dels immigrants. Així, construeixen la guerra entre pobres que ens expliquen tan bé al llibre La crisi que viene, sedimentant perillosament competència entre els més desposseits mentre els vertaders culpables es delecten en l'abundància. Per a la utopia d'aquests cal abatre l'estranger.

Ens apropem a les assemblees, de vegades sense esperances, per les inèrcies del desig de canvi. Hi ha dinàmiques que esgoten, però més anihila la deserció. Últimament parlen d'afermar alternatives al capitalisme. Hi ha la voluntad de substituir el sistema sense quedar aïllades, desarmades, i trobar camins contra el curs d'aquesta decadència. Una persona parla de la construcció de presons, de l'augment de la delinqüència com a conseqüència de l'empobriment generalitzat. Al Periòdic Diagonal un suggerent anàlisi es refereix al pas d'un Estat Social a un Estat Penal. Les minses polítiques socials ja no intenten ni mantindre la línia que separa la desocupació de la criminalitat. Després a l'assemblea es parla de la futura moblització de l'1 de maig. Tradicions que ens recorden d'on venim, màrtirs de Chicago. Recorda...cal replegar la cistella del grup de consum, canviar hàbits enquistats i insostenibles per consumir conscientment i el més lluny possible del capitalisme. Un altre comença a parlar de l'intel·lectualització dins l'assemblea, sembla que reivindica l'acció criticant a qui la reflexiona. L'assemblea es perd. La moderadora posa pau, torna la sintonia del treball col·lectiu. La moderadora diu: cal prioritzar que el temps és finit...i continua el dia...