Nosaltres, amb l'enteniment col·lectiu enterbolit, romanem desorientats sense utopies a les que aferrar-se, resignats i sotmesos dins la construcció d'un nou model social basat en les mesures d'excepció. El temps de crisi s'ha convertit en el parapet per desplegar la cara més agressiva del capitalisme. Els que treballen per escurçar la distància entre allò que és i allò que hauria de ser es quadren amb determinació entre les files de l'elit dominant. Als que sofrim el seu comandament ens van seduir amb la societat de consum i ara ens acomiaden d'ella per garantir i afermar els guanys del mercat.
Ja ho vam viure amb el PSOE, i ara amb el PP s'accelera: davant la crisi la classe governant enfila decisió darrere decisió el tapís d'un malson distòpic. El poder, conservador per naturalesa i mancat d'imaginació ad infinitum, roman en la ratera d'allò donat, es basteix en les mesures de l'anti-ètica amb la coartada de respondre a la urgència dels mercats, i bandeja la utopia de l'horitzó de la societat. La por ho impregna tot, ens amara com l'aigua amb l'esponja. Però, més ens val eixugar-la.
El soma del llibre Un món feliç d'Aldous Huxley, ha estat actualitzat en la seua versió 2012, i combat depressions, angoixes i ansietats des del consultoris dels centres de salut amb el remei psicotròpic de la benzodiazepina. Sedem el nostre sistema nerviós central per suportar situacions vitals desesperants. Les mesures anti-crisi damnen la nostra salut mental, conseqüentment augmenta la demanda d'atenció psicològica. Tanmateix, seguim dormisquejats pels camins de l'individualisme quan el diagnòstic és social. Això sí, psiquiatria i psicologia són professions de futur.
La neollengua del llibre 1984 de George Orwell també té la seua pròpia versió coetània. Aquesta es configura per recargolats eufemismes que ens entabanen amb la seua inexorable recepta neoliberal. Pujar impostos és una taxa temporal de solidaritat o un recàrrec complementari de solidaritat. Abaratir l'acomiadament és flexibilitat laboral, i un desnonament una execució hipotecària. Quan algun Winston Smith s'engargussa fins a l'entravessament, localitza les fissures de la neollengua, i deserta del sector moderat per allistar-se al sector crític de tot, el fuet és l'alternativa dels de dalt.
Actualment la classe dirigent està combinant els ingredients de la propera utopia negativa. A aquests ingredients de vegades els guarneixen com a sacrificis, altres de mesures anti-crisi, però sempre són l'únic camí viable, tal com repeteix el Govern. Els seus efectes els anem intuint: grans corporacions que controlen les necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, salut, educació), una població on regna l'egoisme gràcies als estreps descontrolats de l'individualisme, un estat penal per controlar la pobresa no integrable i alhora aixafar qualsevol forma d'oposició, xicotets connats de resistències col·lectives obrint camí amb prou feines entre les esquerdes del sistema, supervivència sense drets socials dins un colpidor empobriment generalitzat, un selecte grup allunyat del món real acumulant ingents riqueses, etc. En conclusió, caminem vers una barreja indigesta de ciència-ficció distòpica i novel·la cyberpunk, sols que açò no és una faula, i nosaltres som els protagonistes. La diferència és notable.
Llegíem que van ser les noves de generacions d'alemanys els que després de la II Guerra Mundial van qüestionar el paper dels seus pares i els seus avis durant els anys del nazisme. Salvant les distàncies i veien el dolor generat, ens rondina el pensament si arribarà el dia que ens preguntaran quin món vam permetre construir, per què no vam aturar la dictadura dels mercats; o si pel contrari, vessarà la ràbia dels drames individuals i per fi el conflicte social no s'aturarà mentre la injustícia campa impune propagant-se sense fre. El temps ho dirà.
La neollengua del llibre 1984 de George Orwell també té la seua pròpia versió coetània. Aquesta es configura per recargolats eufemismes que ens entabanen amb la seua inexorable recepta neoliberal. Pujar impostos és una taxa temporal de solidaritat o un recàrrec complementari de solidaritat. Abaratir l'acomiadament és flexibilitat laboral, i un desnonament una execució hipotecària. Quan algun Winston Smith s'engargussa fins a l'entravessament, localitza les fissures de la neollengua, i deserta del sector moderat per allistar-se al sector crític de tot, el fuet és l'alternativa dels de dalt.
Actualment la classe dirigent està combinant els ingredients de la propera utopia negativa. A aquests ingredients de vegades els guarneixen com a sacrificis, altres de mesures anti-crisi, però sempre són l'únic camí viable, tal com repeteix el Govern. Els seus efectes els anem intuint: grans corporacions que controlen les necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, salut, educació), una població on regna l'egoisme gràcies als estreps descontrolats de l'individualisme, un estat penal per controlar la pobresa no integrable i alhora aixafar qualsevol forma d'oposició, xicotets connats de resistències col·lectives obrint camí amb prou feines entre les esquerdes del sistema, supervivència sense drets socials dins un colpidor empobriment generalitzat, un selecte grup allunyat del món real acumulant ingents riqueses, etc. En conclusió, caminem vers una barreja indigesta de ciència-ficció distòpica i novel·la cyberpunk, sols que açò no és una faula, i nosaltres som els protagonistes. La diferència és notable.
Llegíem que van ser les noves de generacions d'alemanys els que després de la II Guerra Mundial van qüestionar el paper dels seus pares i els seus avis durant els anys del nazisme. Salvant les distàncies i veien el dolor generat, ens rondina el pensament si arribarà el dia que ens preguntaran quin món vam permetre construir, per què no vam aturar la dictadura dels mercats; o si pel contrari, vessarà la ràbia dels drames individuals i per fi el conflicte social no s'aturarà mentre la injustícia campa impune propagant-se sense fre. El temps ho dirà.
M'agrada!
ResponEliminaExel·lent reflexió que a mi m'agradaria entendre com una visió crítica de la que partir o romandre en la construcció de les nostres pròpies alternatives, de filtrar de poder lliure i horitzontal cada escletxa que aquesta bogeria de societat en la que vivim ens deixe a la vista, com una mera de fluit capaç d'impregnar, de contagiar, altres maneres de fer, altres maneres de ser i de relacionar-se, altres maneres d'esdevindre existències dignes, empoderades, en fluxes d'interdependència autogestionada, lliure i desitjada de les nostres vides, individuals i col·lectives.
ResponElimina