Capitalisme navega pel rumb de la ruta neoliberal, seguint les coordenades traçades, però de sobte, alguna cosa ha passat. Part de la tripulació comença a atemorir-se. El capità no ha maniobrat correctament i perceben un crac. Un pensament els envaeix: i si s’enfonsen en les gèlides aigües?. La por a la immensitat de l’oceà es fa desfici i comença a humitejar-los l’olor del pànic.
Alhora, allunyats de la realitat que habita per la resta de la nau, la primera classe segueix la seua particular festa dins els seus copiosos salons, opacs al temor de la resta d’amoïnats viatgers. Clar, Capitalisme és seu i és indestructible!.
Un grup de viatgers, conscients de la situació, ensopeguen amb el capità.
- Que ens està passant Capità?
Havien encomanat a eixe home les seues apreciades vides, i confiaven que estiguera a l’altura de les seues responsabilitats.
- Tot està baix control. Sabem quines mesures hem de prendre per endreçar la situació!. Que tothom es tranquil·litze.
Va dir segur i solemne. El grup decideix tornar als seus departaments, però, segueixen neguitosos. Comencen a parlar amb la resta de viatgers, molts d’ells apareixen d’amagatalls per les bodegues del vaixell. Capitalisme està distribuït per classes, i entre els compartiments de segona hi ha passadissos per on transiten clandestinament els polissons. Aleshores s’adonen que no tenen salvavides, aquests tan sols estan previstos per als que viatgen en primera classe.
Enmig de la paor col·lectiva un pensament els esperança. Capitalisme era anunciat pels mitjans de comunicació a bombo i platerets com a indeleble als contratemps, i a més, en la ruta neoliberal impossible d'enfonsar. De fet, aquesta ruta l’havien escollit just per la seua bonança. Potser estaven preocupant-se massa. A més a més, l’orquestra seguia tocant, la remor de la música els arribava, el ball continuava. La màquina tot i semblar que s’afonava continuava navegant per a deler del seus passatgers més acabalats.
Però, de nou, quan s’apaivagava la por, tothom percep un nou crac. Els més pessimistes, als quals acusaven d’irresponsables, havien encertat:
- Manca de previsió! Ha estat una errada en la maniobra del capità. Era evident. La ruta neoliberal és massa perillosa!.
Un altre grup de viatgers ensopeguen amb l’ajudant del capità:
- Ens afonem!. Ara com escaparem de la fallida?
- Capità!, Capità!.
L’ajudant ix espaordit entre crits d’auxili perquè el líder de l’embarcació l’aconselle com gestionar la crisi. Veu la còlera en els ulls de la tripulació i se sent desemparat pels esdeveniments.
En plena convulsió de Capitalisme, la tragèdia està servida, res de subtileses. Alguns es pregunten:
- I ara on està l’opció del rescat?. Vindran a salvar-nos? no tenim bots salvavides!.
Però no, els rics, encebats d’egoisme després de tants anys de viure en l’opulència, prefereixen el seu salvament tot i que supose la mort de la resta de la tripulació. “Al capdavall, hem posat els diners de cadascun dels engranatges del Capitalisme!”, pensen per justificar el rescat preferent de les seus vides.
En les bodegues, quan ja albiraven la mort entre les aigües gelades, hi havien grups que havien fet cas als pessimistes i com a mínim estaven organitzant-se. Parlaven d’experiències prèvies semblants, com la d’un vaixell que feia 100 anys s’havia enfonsat, i ara no podien ensopegar en les mateixes errades. A banda, molts dels que viatjaven amagats fugien del patiment d’una vida sense drets, empobrits per l’atur i els treballs precaris, desnonats dels seus habitatges, fastiguejats d’almoines i caritat.
Dins la gravetat de la situació s’obria una finestra d’esperança. Ara, amb la probable mort per ofegament, davant la bogeria en la que estaven immersos, planifiquen una estratègia d’eixida. Aquesta ha de ser col·lectiva i salvatge, proporcional a l’arraconament en el que els han abandonat. L’estratègia estava clara i les ferramentes les tenien. Cal lluitar conjuntament per apropiar-se dels bots, just abans què l'oceà engolisca Capitalisme. Segurament caldrà usar la violència, ja que els de primera classe destaquen pel seu afany de supervivència, però tothom es juga la vida.
Ho tenen clar, és el moment i sols hi ha una opció perquè les seues vides suren dignament més enllà de l’inevitable enfonsament: auto-organització, suport mutu, i a l’abordatge contra la primera classe!
A l'abordatgeeeeeeeeeee
ResponElimina:-)